Tens dret a escoltar la teua veu en el cim d'una muntanya i fer-ho en valencià. Quan no t'escolta ningú o quan t'escolta tot el món.

El dret dels pobles i de les persones a fer servir el seu idioma és un dret humà. El dret d’usar-lo plenament és una garantia de democràcia, llibertat i progrés social. La diversitat lingüística, el seu reconeixement i el seu exercici no són un caprici. Són una necessitat per a la vida col·lectiva en dignitat, en una societat plural, democràtica i justa, que no admeta l’odi ni la discriminació. Contra ningú. Tampoc per motius de llengua.

A l’Estat espanyol, el 45% dels ciutadans viuen en territoris amb una llengua pròpia diferent del castellà. Som milions aquells que volem fer-ho amb normalitat, en plena llibertat, en igualtat de condicions, en les mateixes condicions que qualsevol ciutadà que pot fer-ho en castellà, cosa que actualment no és possible.

L’Estat espanyol ha de complir els acords i tractats internacionals que ha ratificat, com la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, així com els documents consensuats per la societat civil, les entitats de reconeixement internacional i els experts, com la Declaració Universal dels Drets Lingüístics o el Protocol per a la Garantia dels Drets Lingüístics.

També s’ha de garantir la igualtat, la llibertat i la justícia per a tota la ciutadania, en un estat democràtic basat en els valors dels drets humans, la diversitat i el pluralisme. Un estat ha de ser excloent amb totes les discriminacions, per la raó que foren, també la lingüística. A més, aquest estat, que parteix d’una tradició monolingüe a l’administració central, ha de ser conscient de la situació de discriminació a què han estat sotmesos els parlants d’aquestes llengües i ha de generar polítiques actives de recuperació de llur dignitat i autoestima, que permetin l’exercici efectiu dels seus drets lingüístics.

1 Llengua oficial

El valencià-català és llengua oficial al País Valencià d'acord amb l'Estatut d'Autonomia i segons que estableix l'article 6 d'aquest ("L'idioma valencià és l'oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l'idioma oficial de l'Estat. Tots tenen dret a conéixer-los i a usar-los i a rebre l'ensenyament de, i en, l'idioma valencià"). Aquesta oficialitat, regulada per l'article 3 de la Constitució espanyola i fixada per l'Estatut d'Autonomia, es desplega amb més precisió en la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d'ús i ensenyament del valencià. Això significa que és llengua de les administracions i les institucions i que aquestes la tenen com a vehicle normal de comunicació interna, entre elles i d'elles amb els ciutadans.

Com a ciutadans individuals l'oficialitat implica que podem usar-la davant qualsevol altra persona o entitat i en qualsevol situació sense que se'ns puga denegar la comunicació per raó de la llengua que usem ni se'ns en puga demanar cap traducció. Tot això dins el territori on és oficial i amb independència de l'administració amb què ens relacionem. Això vol dir, amb especial referència a les diverses administracions, que davant de qualsevol d'aquestes, bé siga l'administració local (ajuntaments, consells comarcals, mancomunitats, diputacions), l'autonòmica (conselleries, instituts, centres de salut i hospitals, etc.), l'estatal (ministeris, delegacions ministerials, comissaries, casernes, etc.), la de justícia (tribunals i jutjats), la institucional (universitats, etc.) i fins i tot l'europea (per exemple, l'Oficina de Marques d'Alacant) que estiguen radicades al País Valencià, que podem adreçar-nos-hi en la nostra llengua i que tenim el dret irrefusable de ser atesos també en aquesta.

2 Llengua pròpia

El valencià, a més de ser oficial, és la llengua pròpia del País Valencià, com ho reconeix l'Estatut d'Autonomia en l'article 6.1 ("La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià") i ho reitera la Llei d'ús i ensenyament del valencià (LUEV) en l'article 2.

Ni en l'Estatut ni en la LUEV no s'especifica amb claredat què implica la declaració de "llengua pròpia". De fet, en l'únic lloc on s'hi fa referència (l'article 2 de la LUEV) trobem una reiteració dels efectes que s'atribueixen a l'oficialitat.

Els efectes jurídics de ser llengua pròpia han de ser, per tant, uns altres que els de ser llengua oficial. En aquest sentit, el primer article de la LUEV, que enuncia els principis generals i l'objecte de la Llei, dóna la clau de les implicacions del caràcter de pròpia quan afirma: "La present Llei té per objecte genèric complir i desplegar allò que disposa l'article setè de l'Estatut d'Autonomia quan regula l'ús normal i oficial del valencià a tots els àmbits de la convivència social, així com el seu ensenyament". Evidentment, quan parla de "l'ús normal i oficial del valencià a tots els àmbits de la convivència social", cal entendre que l'ús oficial es deriva de l'oficialitat i l'ús normal de l'altre atribut que l'Estatut assigna al valencià, la condició de llengua pròpia.

En confirmació d'aquesta línia es pronuncia el preàmbul de la mateixa LUEV, que lliga el concepte de "propi", d'una banda, al fet de ser la llengua històrica del poble valencià i, a més, a la recuperació social d'aquesta: "La Generalitat Valenciana té un compromís irrenunciable en la defensa del patrimoni cultural de la Comunitat Autònoma i d'una manera especial amb la recuperació del valencià, llengua històrica i pròpia del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar senya d'identitat."

3 Atenció en valencià en l'administració

L'oficialitat del valencià comporta que podem exigir a qualsevol administració que ens atenga en aquesta llengua, tant si ho fem oralment com per escrit. Altrament, podem refusar amb validesa legal qualsevol tipus de comunicacions, escrits, rebuts, etc., almenys si hem notificat prèviament a l'administració en qüestió que volíem comunicar-nos-hi en valencià.

I de la mateixa manera que l'oficialitat implica el dret actiu individual de relacionar-se en català amb els poders públics, comporta també el dret passiu de rebre en aquesta llengua les comunicacions i les actuacions que emanen de l'administració. En definitiva: podem adreçar-nos a l'administració en valencià i exigir que aquesta se'ns adrece en aquesta mateixa llengua. I aquesta obligació legal afecta qualsevol administració radicada en territori on el valencià és oficial.

Quan parlem de l'obligació de les administracions d'atendre en valencià, aquesta obligació abraça tant l'entitat en sí com el personal que en forma part. Això és, si l'administració està formada per personal i aquesta ha d'atendre en la llengua que és oficial, la conclusió necessària és que l'administració ha de disposar de personal que atenga en aquesta llengua en tots els seus serveis.

No se'ns pot demanar traducció

Com a resultat de l'oficialitat, cap persona ni cap administració no ens pot exigir vàlidament la traducció, ni oral ni escrita, d'allò que nosaltres expressem en la nostra llengua. Les persones individuals en poden al·legar desconeixement però nosaltres no tenim cap obligació de fer-los-en cap traducció. Altrament, l'oficialitat perdria tot el sentit, perquè només podríem exercir-la condicionada als coneixements lingüístics o la bona voluntat del nostre interlocutor, siga aquest una persona física o una entitat.

Si en la nostra relació amb l'administració algun funcionari ens demana la traducció, podem exigir que ens atenga un altre que ens garantesca el nostre dret d'usar la llengua pròpia i oficial del nostre propi país. Si això ho fa una administració per escrit, cal recordar-li que el valencià és llengua oficial i, com a tal, d'obligat coneixement i ús per part de qualsevol administració radicada al País Valencià. És més: l'oficialitat es deriva directament de l'article 3 de la Constitució espanyola i de l'article 6 de l'Estatut d'Autonomia, el qual, a més de ser la llei de màxim rang al País Valencià, és també una llei orgànica de l'Estat.

No hi ha deure constitucional d'usar el castellà

De vegades, fins i tot algú ha invocat la Constitució espanyola amb l'argument que aquesta imposa el deure d'usar el castellà. Allò que la Constitució imposa és el deure de conèixer el castellà: "El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la", diu l'article 3.1 de la Constitució espanyola.

Àmbit d'oficialitat del valencià.

Hi ha una certa tendència a creure que l'oficialitat del valencià només és aplicable a les administracions locals -ajuntaments i diputacions- i a la de la Generalitat però no pas a les altres, en la mesura que hom les identifica amb "l'Estat" i aquest té com a llengua oficial el castellà.

La realitat és que l'oficialitat de la llengua pròpia definida per l'Estatut d'Autonomia obliga totes les administracions radicades al País Valencià, és a dir, totes les que tenen seu o dependències en territori valencià, independentment que els òrgans centrals estiguen situats a Madrid o en algun altre lloc de l'Estat fora dels territoris on el valencià és oficial.

Evidentment podrem usar el valencià si ens adrecem a qualsevol altra administració radicada a Catalunya o a les Illes Balears, i també al Principat d'Andorra i al municipi de l'Alguer de l'illa de Sardenya. Pel que fa a la Franja de Ponent, on no ha estat declarat llengua oficial sinó només "llengua minoritària d'Aragó", podrem utilitzar el valencià-català amb l'administració local, almenys en aquells municipis i mancomunitats que han declarat el català llengua oficial, pròpia o d'ús.