tensdret.eu
Tens dret és un espai per a trencar les barreres del valencià
Tens dret a escoltar la teua veu en el cim d'una muntanya i fer-ho en valencià. Quan no t'escolta ningú o quan t'escolta tot el món.
Què és la igualtat lingüística?
El dret dels pobles i de les persones a fer servir el seu idioma és un dret humà. El dret d’usar-lo plenament és una garantia de democràcia, llibertat i progrés social. La diversitat lingüística, el seu reconeixement i el seu exercici no són un caprici. Són una necessitat per a la vida col·lectiva en dignitat, en una societat plural, democràtica i justa, que no admeta l’odi ni la discriminació. Contra ningú. Tampoc per motius de llengua.
A l’Estat espanyol, el 45% dels ciutadans viuen en territoris amb una llengua pròpia diferent del castellà. Som milions aquells que volem fer-ho amb normalitat, en plena llibertat, en igualtat de condicions, en les mateixes condicions que qualsevol ciutadà que pot fer-ho en castellà, cosa que actualment no és possible.
L’Estat espanyol ha de complir els acords i tractats internacionals que ha ratificat, com la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, així com els documents consensuats per la societat civil, les entitats de reconeixement internacional i els experts, com la Declaració Universal dels Drets Lingüístics o el Protocol per a la Garantia dels Drets Lingüístics.
També s’ha de garantir la igualtat, la llibertat i la justícia per a tota la ciutadania, en un estat democràtic basat en els valors dels drets humans, la diversitat i el pluralisme. Un estat ha de ser excloent amb totes les discriminacions, per la raó que foren, també la lingüística. A més, aquest estat, que parteix d’una tradició monolingüe a l’administració central, ha de ser conscient de la situació de discriminació a què han estat sotmesos els parlants d’aquestes llengües i ha de generar polítiques actives de recuperació de llur dignitat i autoestima, que permetin l’exercici efectiu dels seus drets lingüístics.
No et conformes
1 Llengua oficial
El valencià-català és llengua oficial al País Valencià d'acord amb l'Estatut d'Autonomia i segons que estableix l'article 6 d'aquest ("L'idioma valencià és l'oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l'idioma oficial de l'Estat. Tots tenen dret a conéixer-los i a usar-los i a rebre l'ensenyament de, i en, l'idioma valencià"). Aquesta oficialitat, regulada per l'article 3 de la Constitució espanyola i fixada per l'Estatut d'Autonomia, es desplega amb més precisió en la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d'ús i ensenyament del valencià. Això significa que és llengua de les administracions i les institucions i que aquestes la tenen com a vehicle normal de comunicació interna, entre elles i d'elles amb els ciutadans.
Com a ciutadans individuals l'oficialitat implica que podem usar-la davant qualsevol altra persona o entitat i en qualsevol situació sense que se'ns puga denegar la comunicació per raó de la llengua que usem ni se'ns en puga demanar cap traducció. Tot això dins el territori on és oficial i amb independència de l'administració amb què ens relacionem. Això vol dir, amb especial referència a les diverses administracions, que davant de qualsevol d'aquestes, bé siga l'administració local (ajuntaments, consells comarcals, mancomunitats, diputacions), l'autonòmica (conselleries, instituts, centres de salut i hospitals, etc.), l'estatal (ministeris, delegacions ministerials, comissaries, casernes, etc.), la de justícia (tribunals i jutjats), la institucional (universitats, etc.) i fins i tot l'europea (per exemple, l'Oficina de Marques d'Alacant) que estiguen radicades al País Valencià, que podem adreçar-nos-hi en la nostra llengua i que tenim el dret irrefusable de ser atesos també en aquesta.
2 Llengua pròpia
El valencià, a més de ser oficial, és la llengua pròpia del País Valencià, com ho reconeix l'Estatut d'Autonomia en l'article 6.1 ("La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià") i ho reitera la Llei d'ús i ensenyament del valencià (LUEV) en l'article 2.
Ni en l'Estatut ni en la LUEV no s'especifica amb claredat què implica la declaració de "llengua pròpia". De fet, en l'únic lloc on s'hi fa referència (l'article 2 de la LUEV) trobem una reiteració dels efectes que s'atribueixen a l'oficialitat.
Els efectes jurídics de ser llengua pròpia han de ser, per tant, uns altres que els de ser llengua oficial. En aquest sentit, el primer article de la LUEV, que enuncia els principis generals i l'objecte de la Llei, dóna la clau de les implicacions del caràcter de pròpia quan afirma: "La present Llei té per objecte genèric complir i desplegar allò que disposa l'article setè de l'Estatut d'Autonomia quan regula l'ús normal i oficial del valencià a tots els àmbits de la convivència social, així com el seu ensenyament". Evidentment, quan parla de "l'ús normal i oficial del valencià a tots els àmbits de la convivència social", cal entendre que l'ús oficial es deriva de l'oficialitat i l'ús normal de l'altre atribut que l'Estatut assigna al valencià, la condició de llengua pròpia.
En confirmació d'aquesta línia es pronuncia el preàmbul de la mateixa LUEV, que lliga el concepte de "propi", d'una banda, al fet de ser la llengua històrica del poble valencià i, a més, a la recuperació social d'aquesta: "La Generalitat Valenciana té un compromís irrenunciable en la defensa del patrimoni cultural de la Comunitat Autònoma i d'una manera especial amb la recuperació del valencià, llengua històrica i pròpia del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar senya d'identitat."
3 Atenció en valencià en l'administració
L'oficialitat del valencià comporta que podem exigir a qualsevol administració que ens atenga en aquesta llengua, tant si ho fem oralment com per escrit. Altrament, podem refusar amb validesa legal qualsevol tipus de comunicacions, escrits, rebuts, etc., almenys si hem notificat prèviament a l'administració en qüestió que volíem comunicar-nos-hi en valencià.
I de la mateixa manera que l'oficialitat implica el dret actiu individual de relacionar-se en català amb els poders públics, comporta també el dret passiu de rebre en aquesta llengua les comunicacions i les actuacions que emanen de l'administració. En definitiva: podem adreçar-nos a l'administració en valencià i exigir que aquesta se'ns adrece en aquesta mateixa llengua. I aquesta obligació legal afecta qualsevol administració radicada en territori on el valencià és oficial.
Quan parlem de l'obligació de les administracions d'atendre en valencià, aquesta obligació abraça tant l'entitat en sí com el personal que en forma part. Això és, si l'administració està formada per personal i aquesta ha d'atendre en la llengua que és oficial, la conclusió necessària és que l'administració ha de disposar de personal que atenga en aquesta llengua en tots els seus serveis.
No se'ns pot demanar traducció
Com a resultat de l'oficialitat, cap persona ni cap administració no ens pot exigir vàlidament la traducció, ni oral ni escrita, d'allò que nosaltres expressem en la nostra llengua. Les persones individuals en poden al·legar desconeixement però nosaltres no tenim cap obligació de fer-los-en cap traducció. Altrament, l'oficialitat perdria tot el sentit, perquè només podríem exercir-la condicionada als coneixements lingüístics o la bona voluntat del nostre interlocutor, siga aquest una persona física o una entitat.
Si en la nostra relació amb l'administració algun funcionari ens demana la traducció, podem exigir que ens atenga un altre que ens garantesca el nostre dret d'usar la llengua pròpia i oficial del nostre propi país. Si això ho fa una administració per escrit, cal recordar-li que el valencià és llengua oficial i, com a tal, d'obligat coneixement i ús per part de qualsevol administració radicada al País Valencià. És més: l'oficialitat es deriva directament de l'article 3 de la Constitució espanyola i de l'article 6 de l'Estatut d'Autonomia, el qual, a més de ser la llei de màxim rang al País Valencià, és també una llei orgànica de l'Estat.
No hi ha deure constitucional d'usar el castellà
De vegades, fins i tot algú ha invocat la Constitució espanyola amb l'argument que aquesta imposa el deure d'usar el castellà. Allò que la Constitució imposa és el deure de conèixer el castellà: "El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la", diu l'article 3.1 de la Constitució espanyola.
Àmbit d'oficialitat del valencià.
Hi ha una certa tendència a creure que l'oficialitat del valencià només és aplicable a les administracions locals -ajuntaments i diputacions- i a la de la Generalitat però no pas a les altres, en la mesura que hom les identifica amb "l'Estat" i aquest té com a llengua oficial el castellà.
La realitat és que l'oficialitat de la llengua pròpia definida per l'Estatut d'Autonomia obliga totes les administracions radicades al País Valencià, és a dir, totes les que tenen seu o dependències en territori valencià, independentment que els òrgans centrals estiguen situats a Madrid o en algun altre lloc de l'Estat fora dels territoris on el valencià és oficial.
Evidentment podrem usar el valencià si ens adrecem a qualsevol altra administració radicada a Catalunya o a les Illes Balears, i també al Principat d'Andorra i al municipi de l'Alguer de l'illa de Sardenya. Pel que fa a la Franja de Ponent, on no ha estat declarat llengua oficial sinó només "llengua minoritària d'Aragó", podrem utilitzar el valencià-català amb l'administració local, almenys en aquells municipis i mancomunitats que han declarat el català llengua oficial, pròpia o d'ús.
Per totes aquestes raons, cridem tots els partits polítics a assumir els següents principis d’igualtat lingüística, per garantir una societat justa, realment plural i democràtica, amb drets i deures efectivament iguals per a tothom i no tan sols per a aquells que utilitzen el castellà:
MATEIXOS DRETS
Les llengües pròpies diferents del castellà han de gaudir dels mateixos drets i deures que es reconeixen al castellà.
Reclamem un respecte real, basat en drets i deures i en l’actuació compromesa de tots els poders de l’Estat. D’aquesta manera guanyarà la convivència, guanyarà la nostra societat, guanyarà la democràcia i guanyarà la igualtat.
DEURE DE CONÈIXER
Entre aquests drets hi ha, en primer lloc, el deure de coneixement, en absència del qual hi ha una desigualtat manifesta, com a llengües oficials, respecte del castellà, que sí que gaudeix d’aquest deure. Per a aquest reconeixement d’igualtat de drets i deures es fan necessàries mesures adequades per a estendre el coneixement generalitzat de les llengües als seus territoris respectius.
ESTAT PLURILINGÜE
L’Estat ha d’assumir de facto i de jure –i no només retòricament, com ara– la seua condició plurilingüe en la legislació les administracions, començant per la seua Constitució, i ha de seguir l’exemple de les societats plurilingües més avançades, com ho són Bèlgica, Suïssa, Finlàndia o el Canadà. L’administració de l’estat que serveix la ciutadania dels territoris amb llengua pròpia diferent del castellà ha de permetre aquesta realitat plurilingüe i ha de poder funcionar en les diferents llengües, independentment d’on estigui ubicada físicament. És el cas de les Corts Generals, el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional, i d’organismes com l’Agència Tributària o la Seguretat Social.
REFORMES LEGALS
És necessari d’impulsar i de donar suport a reformes estatutàries per a l’oficialitat de les llengües pròpies que encara no són oficials en una part o en la totalitat del territori on és parlen.
NOUS DRETS
Per a garantir la igualtat lingüística, l’Estat ha d’estendre a les altres llengües els drets i deures de què fins ara només s’ha beneficiat el castellà, com la capacitació en les llengües pròpies del personal de totes les administracions públiques, inclosa la de Justícia, el seu ús generalitzat a les pàgines web oficials i el seu reconeixement en el pla internacional en paritat amb el castellà. Alhora, l’Estat ha de posar fi a la imposició legal exclusiva del castellà a la normativa estatal, que afecta de manera frontal l’àmbit econòmic i singularment l’etiquetatge, i ha d’endegar una política decidida per acabar amb les discriminacions lingüístiques i per difondre el coneixement i el respecte de totes les nostres llengües.
ESTAT PROACTIU
Els poders de l’Estat no han de ser mai ariets contra la promoció de les llengües de l’Estat i les divisions administratives, dins i fora del seu territori, no poden ser excuses per a limitar els drets lingüístics. S’ha de permetre l’ús administratiu de les diferents llengües entre territoris del mateix espai lingüístic, sense barreres i amb la signatura d’acords per a la recepció recíproca dels mitjans de comunicació de dins d’aquests espais lingüístics
TENS DRET A:
EL VALENCIÀ NO ÉS:
UNA ESCAFANDRA
El valencià ha de ser llengua en constant evolució, permeable i modernitzada. Una llengua d'avantguarda que sàpia posicionar-se en un món digital de llengües en contacte. Per això hem d'estar permanentment alerta de com fer-la evolucionar i que siga representativa i pròxima al poble valencià.
UNA GÀBIA
Ens hem de rebel·lar contra la inèrcia de situar el valencià en alguns espais temàtics de confort com ara la literatura, la informació o l'activisme. El valencià ha de ser permeable i present en totes les àrees especialment les novedoses com ara les digitals.
UNA IDEA UNIFORME
Tens dret a usar el valencià en qualsevol situació. La teua responsabilitat és usar eixa llibertat sempre d'acord amb la teua manera de ser i la situació. Fuig del dogmatisme i adapta la teua llibertat a cada moment i circumstància
UNA ASSIGNATURA
L'ús social i oral del valencià és la garantia del seu traspàs generacional. La llengua literària o mediàtica no és prou per garantir la sostenibilitat del valencià. El valencià és i ha de ser una llengua parlada de pares a fills en tots els àmbits de la vida, siga jugar, lligar, estudiar, treballar...
UNA MANIA
UN SOMNI
UNA IDEOLOGIA
UN PROBLEMA