El valencià en el notariat

El Col·legi Notarial de València ha de promoure eldret a realitzar escriptura en valencià. De fet en totes les notaries i en el mateix col·legi hauria d'haver:

1. Cartells especificant que els clients tenen dret a tindre la seua documentació en valencià

2. I que per a això disposen també d'un servei gratuït de traducció.

La Llei del Notariat, en el seu article 25, expressa que "el notari no està obligat a fer una lectura literal, sinó comprensiva per als signants", i que el notari "pot entendre que aquesta s'ha de fer en castellà".

No obstant això, el text de l'article 25 de la Llei de Notariat afirma que "els instruments públics es redactaran en llengua castellana", així com també que "els notaris donaran fe d'haver llegit a les parts i als testimonis instrumentals l'escriptura íntegra".

L'Estatut d'Autonomia.

Pel que respecta a l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana en el seu article 58.2 s'afirma que "els Notaris hauran de garantir l'ús del valencià en l'exercici de la seua funció en l'àmbit de la Comunitat Valenciana de conformitat amb les normes d'aquest estatut. Igualment garantiran l'aplicació del Dret Civil Foral Valencià, que hauran de conéixer".

Els documents i els fedataris públics

Els documents públics són aquells documents en què es fa constar la realització d’un acte o un negoci jurídic (una compravenda, per exemple), o aquells escrits on s’expressen declaracions de voluntat (un testament), de fets (una acta alçada per un notari) i de drets (un poder de representació a un advocat o procurador dels tribunals). S’anomenen públics perquè estan autoritzats per una persona que dóna fe que el seu contingut té validesa legal davant de tothom.

La finalitat d’aquests documents és protegir, mitjançant la constància legalment indiscutible, els interessos de les persones que els subscriuen, però també els de les altres persones que podria afectar, bé directament, bé indirectament.

En uns casos és l’ordenament jurídic el que exigeix que els dits actes, negocis o declaracions es fixen en un document públic; en altres ocasions es fa perquè ho demana alguna de les parts que intervenen en un d’aquests actes, a fi que no hi haja cap dubte sobre la seua validesa.

A banda de les escriptures de compravenda, dels testaments i de les actes notarials o dels poders atorgats a advocats o procuradors (en aquest darrer cas si hem de ser part en un litigi judicial), que ja hem citat, altres documents públics són les constitucions d’hipoteques (per exemple, quan demanem un préstec a un banc per comprar una casa), la constitució d’una societat (anònima, de responsabilitat limitada, cooperativa, comunitat de béns, etc.), els requeriments notarials, l’inventari d’una herència, la constitució d’un usdefruit o d’una servitud sobre algun bé, l’escriptura d’una copropietat, etc.

Per a atribuir-los validesa legal, aquests documents necessiten la intervenció d’una tercera part, que són els anomenats fedataris públics. Aquests, de la mateixa manera que els jutges tenen atribuïda la potestat d’impartir justícia, són els encarregats d’atorgar el que s’anomena fe pública, una espècie de poder de certificació oficial amb què es confereix validesa legal davant de tothom de la realització d’aqueix acte o negoci jurídic o d’aqueixa declaració de voluntat, de dret o de fet.

Són fedataris públics els notaris, els secretaris judicials i, en el seu àmbit específic, altres funcionaris públics que tenen atribuïda aquesta potestat, com ara els secretaris dels ajuntaments, etc. I les persones que duen a terme aquests actes, negocis o declaracions (per exemple, el comprador i el venedor, el qui atorga testament, els qui constitueixen una societat o una hipoteca, etc.), se’ls anomena atorgants.

La llengua dels documents públics.

Quant a la llengua dels documents públics, és molt estesa la creença, sovint fomentada per no pocs fedataris públics, que, com que es tracta d’uns documents que tenen efecte en tot l’Estat -de fet, en tot el món-, s’han de redactar en castellà. Hem de deixar ben clar que això no respon en absolut a la realitat legal vigent.

La Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) preveu que els documents públics atorgats al País Valencià s’han de redactar en la llengua oficial que l’atorgant escollirà. I si hi ha més d’un atorgant, es redactaran en la llengua que aquests acordaran:

Article 13.1. La redacció de tots els documents públics es farà en valencià o en castellà a indicació de l’atorgant, i si en són més, en la que elegiran de comú acord.

Resta ben clar, doncs, que qui té la potestat de decidir en quina llengua s’estén el document públic no és en cap cas el fedatari públic sinó la persona que l’atorga, la qual, a més a més, és la qui el paga. De fet, si el fedatari es nega a fer el document en valencià o hi posa dificultats, tenim la possibilitat i la potestat d’anar-nos-en a atorgar-lo davant un altre notari, secretari judicial o agent de canvi i borsa, segons que corresponga.

Per tant, abans d’atorgar un document públic (una escriptura de compravenda, un testament, uns poders, etc.) convé que avisem el fedatari corresponent (el notari, etc.) que volem que siga redactat en català (model núm. 36). Tot i que no és la millor solució –perquè els fedataris haurien de ser capaços de fer la seua tasca en la llengua que, a més d’oficial, és la pròpia del País Valencià–, si el fedatari al·lega que no disposa de la competència lingüística per a redactar el document, podem remetre’l a la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme de la Generalitat Valenciana perquè l’assessoren en la traducció i en els formularis. O fins i tot podem fer-ne nosaltres mateixos la traducció a partir del seu esborrany. Des del punt de vista legal, el fedatari no cal que domine activament la llengua del document públic: només cal que entenga perfectament el document de què ha de donar fe.

3. Casos particulars en l’ús del català

3.1 Desacord entre els atorgants quant a la llengua

Si a l’hora de fer el document públic hi ha més d’un atorgant i no hi ha acord sobre quina és la llengua en què s’ha de fer, la LUEV estableix la possibilitat que s’atorgue en les dues llengües oficials. De tota manera, cal dir que en el cas que hàgem de ser nosaltres els qui instem la realització del document públic (per exemple, si som els compradors d’una casa, etc., o si és una escriptura de constitució d’una hipoteca) tenim respecte de l’altra part una posició de força, perquè podem posar-ho com a condició abans de fer l’operació corresponent.

En aquest sentit, cal aclarir que, si es fa en les dues llengües, ens resultarà més car perquè augmentaran les pàgines de paper timbrat per les quals paguem al fedatari. I, per tant, el més econòmic i recomanable és fer-ho sols en català.

3.2 Efectes fora del territori en què el català és oficial

Si atorguem el document en territori on el català és llengua oficial, encara que haja de tenir efecte en un territori on no ho és, la traducció l’haurà de fer el fedatari públic i pel seu compte. És a dir, que dins de l’àmbit administratiu autonòmic del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears –i, evidentment, al Principat d’Andorra– sempre podrem fer el document en català i no se’ns pot obligar mai a fer el document en cap altra llengua. I açò és aplicable també per als municipis del País Valencià declarats de predomini lingüístic castellà per la LUEV, perquè l’oficialitat del valencià afecta tota la comunitat autònoma.

En aquest punt cal diferenciar el document públic que atorguem i les còpies o certificacions que se’n facen amb posterioritat. El document original, al País Valencià el podem fer, com ja hem dit, únicament en català. Per a les còpies o certificacions d’aquests documents que hagen de tenir efecte fora dels territoris on el català és llengua oficial (i no pas “fora del territori de la Comunitat Valenciana”, malgrat el que diu la LUEV literalment), aquesta llei estableix es redactaran en castellà (article 13.2) i haurà de ser el fedatari públic qui en faça la versió corresponent.

I fins i tot, i segons la LUEV, si el document públic original està redactat en castellà, podem demanar que la còpia o certificació que se’ns faça estiga en català:

Article 13.3. En la resta de casos, les còpies i certificacions seran lliurades en la llengua sol·licitada per l’interessat o requeridor, i els notaris i altres fedataris públics hauran de traduir, quan escaiga, les matrius i els originals. En qualsevol cas, sempre es podran fer en les dues llengües.

3.3 No ens poden imposar el notari

Igualment, hem d’anar amb compte quan comprem un immoble (una casa, un apartament, un solar) o quan constituïm una hipoteca, perquè el negoci se sol fer amb una immobiliària, una constructora, un banc, etc. i aquestes companyies normalment exigeixen que, en signar el contracte, l’escriptura pública s’atorgue davant un determinat notari de la seua confiança. En casos així no ens hem de deixar dur necessàriament per la tria que han fet ells i en què no hem intervingut. Tenim el dret d’elegir el notari que vulguem i del municipi que vulguem, sense que açò implique cap cost addicional ni per a nosaltres ni per a l’altra part. De tota manera, si acceptem el que ens proposa l’altra part, podem fer constar en el contracte que atorgarem l’escriptura davant aqueix notari sempre que la faça en català (model núm. 37).

Servei de Promoció de l'Ús del Valencià del Col·legi Notarial de València

El Col·legi Notarial té un Conveni amb la Generalitat Valenciana per a promocionar l'ús del valencià en l'àmbit notarial. En aquest sentit, s'ha creat una oficina de promoció i assessorament lingüístic, encarregada de proporcionar a les notaries, entre altres coses, traduccions al valencià d'escriptures notarials. D'aquesta manera, qualsevol persona que desitge signar la seua escriptura en valencià, no té més que sol·licitar-ho en el seu notaria, que al seu torn podrà recórrer a aquest servei col·legial de manera totalment gratuïta.

Pot posar-se en contacte amb la responsable del Servei de Promoció de l'Ús del Valencià per correu electrònic: amontoya@cnotarial-valencia.com, o bé per telèfon: 96 352 60 16 (Aglaia Montoya).

Les solucions

1. Un desenvolupament legal de l’article 58 de la Llei Orgànica 1/2006 de l’Estatut d’Autonomia del País Valencià referit a notaris i registradors de la propietat i mercantils que, per se, sols garanteix el dret a usar el valencià en els documents notarials. Cal una regulació més directa que arbitre drets i mesures per a la salvaguarda dels drets lingüístics dels particulars en aquest àmbit jurídic així com també mitjans que garantisquen els coneixements de valencià per part de notaris. Ens trobem lluny que siga considerat com un mèrit preferent que els notaris sàpiguen valencià com sí corre a les Illes Balears i molt més lluny encara que aquest coneixement s’haja d’acreditar tal com succeeeix a Catalunya.

2. La signatura d’un conveni de col·laboració entre les Conselleries de Justícia i d’Educació i el Col·legi Notarial de València a fi que es facilite la informació, la formació i les eines lingüístiques necessàries a tots els notaris que exerceixen actualment o en el futur al País Valencià. Aquest conveni ha de garantir els drets lingüístics dels ciutadans, augmentar l’ús del valencià en aquest sector del món jurídic i impedir indefensions lingüístiques dins el funcionament de la mateixa estructura organitzativa i administrativa notarial tant per als usuaris com per qui exerceix les tasques de notaria. També es potenciaria així la consciència social entre els ciutadans per la llengua i sabrien que tenen la possibilitat legal de demanar documents públics en valencià.

3. Un control estadístic dels documents públics redactats en valencià i en castellà.

4. Estableix l'obligació per a les entitats financeres de facilitar als Notaris les minutes de les seues operacions redactades, un exemplar en català i un altre en castellà.

5. Per a garantir el dret d'opció lingüística, els jutges i els magistrats, els fiscals, els notaris, els registradors de la propietat i mercantils, els encarregats del Registre Civil i el personal al servei de l'Administració de justícia, per a prestar els seus serveis a Catalunya, han d'acreditar, en la forma que establisquen les lleis, que tenen un nivell de coneixement adequat i suficient de les llengües oficials apte per a complir les funcions pròpies del seu càrrec o del seu lloc de treball.

6. Formació lingüistica per a Notaris i Registradors.

La regulació a Catalunya

En primer lloc cal acudir a la regulació de la Constitució espanyola de 1978, que en el seu article número 3, estableix el següent: 1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conéixer-la i el dret d'usar-la. 2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts. 3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció...

Per a complir i desenvolupar el referit article 3 de la Constitució, sobretot el seu paràgraf segon, el també article 3 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de l'any 1979, Llei orgànica de l'Estat ratificada pel poble català mitjançant referèndum constitucional vinculant, no recorreguda davant el Tribunal Constitucional, disposava el següent: ...1. La llengua pròpia de Catalunya és el català. 2. L'idioma català és l'oficial de Catalunya, així com també ho és el castellà, oficial a tot l'Estat espanyol. 3. La Generalitat garantirà l'ús normal i oficial de tots dos idiomes, prendrà les mesures necessàries per a assegurar el seu coneixement i crearà les condicions necessàries que permeten d'arribar a la seua igualtat plena quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya. 4. La parla aranesa serà objecte d'ensenyament i d'especial respecte i protecció....

El primer pas per a desenvolupar l'ús del català en els despatxos notarials, basant-se en el referit article 3 de l'Estatut, és la Instrucció del Departament de Justícia de 27 de juny de 1980, sobre l'ús de la llengua catalana en les escriptures públiques.

Posteriorment, per a complir i desenvolupar aquest article 3 de l'Estatut català, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 7/1983 de 18 d'abril de normalització lingüística a Catalunya, la qual si va ser recorreguda, en diverses ocasions, davant el Tribunal Constitucional, tant pel govern espanyol ( recursos d'inconstitucionalitat), com per Tribunals de Justícia (qüestions d'inconstitucionalitat) i particulars (recursos d'empara), el qual, mitjançant varies Sentències, per exemple una de desembre de 1994, va declarar la seua constitucionalitat, excepte uns mínims paràgrafs que no afectaven la substància essencial d'aquesta llei (com a supòsit paradigmàtic, el Tribunal Constitucional va declarar la plena constitucionalitat de la immersió lingüística en l'ensenyament).

En el que concerneix el Notariat, l'article 10 d'aquesta llei establia:...Els documents públics atorgats a Catalunya s'han de redactar en la llengua oficial que l'atorgant triarà, o, si hi ha més d'un, en la qual aquests acordaran. En tots els casos els fedataris públics han d'expedir en castellà les còpies que hauran de tindre efecte fora dels territoris en què el català és idioma oficial. Els fedataris públics han d'expedir en castellà o en català, segons que ho sol·licitarà l'interessat, les còpies o els testimoniatges i de traduir, quan siga necessari, les respectives matrius i documents sota la seua responsabilitat...

El govern català va desenvolupar reglamentàriament la llei, quant al camp notarial, mitjançant el Decret 125/1984 de 17 d'abril, d'utilització de la llengua catalana en les escriptures públiques.

Resumint, aquest Decret establia que les escriptures es redactaren en la llengua que les parts intervinents acorden, i mancant acord, en totes dues llengües sense necessitat d'utilitzar el sistema de doble columna.

L'article 3 establia que en cas de dubte d'interpretació en escriptures redactades en totes dues llengües, la competència per a determinar el text que preval correspon a la Generalitat. Aquest punt també va ser recorregut pel govern espanyol davant el Tribunal Constitucional el qual, mitjançant la Sentència 74/1989 de 24 d'abril va declarar la plena constitucionalitat del referit article 3 del Decret i, per tant, l'atribució de la competència a la Generalitat catalana.

Finalment, el referit Decret establia la possibilitat que els Notaris traduïren d'un idioma a l'altra les escriptures públiques, fent constar el seu caràcter de traducció i incorporant-la al seu protocol, de manera que es puguen fer còpies tant en l'idioma original de redacció com en el de la traducció.

Aquesta normativa, plenament en vigor, entrava en contradicció amb la legislació notarial de l'època, com es veu a continuació amb les següents transcripcions:

Article 25 de la Llei del Notariat: ..Els instruments públics es redactaran en llengua castellana, i s'escriuran amb lletra clara, sense abreviatures i sense blancs...

No hi ha dubte de la ineficàcia i, fins i tot, derogació tàcita del referit article, feta per la mateixa Constitució, per l'Estatut de l'any 1979 (no diguem el de hui dia), i per la Llei de normalització lingüística, que el Tribunal Constitucional va declarar adequada a la Constitució ( i evidentment, la llei actual de política lingüística de 1998). En tot cas, sempre s'ha de tindre present el principi jurídic que llei posterior deroga llei anterior.

El Reglament Notarial, regulava la matèria de la següent manera:

Art. 148. Els instruments públics hauran de ser redactats necessàriament en idioma espanyol, usant un estil clar, pur, precís, sense frases ni cap expressió fosca ni ambigua, i observant, d'acord amb la llei, com a regles imprescindibles, la veritat en el concepte, la propietat en el llenguatge i la severitat en la forma.

Art. 149. Quan el document s'atorgue en territori espanyol en el qual es parle una llengua o dialecte peculiar del lloc i tots o algun dels atorgants siguen naturals d'aquell territori sotmesos al seu dret foral, el Notari, sempre que entenga prou, declarant-lo expressament, l'idioma o dialecte de la regió, a sol·licitud de l'interessat, redactarà l'instrument públic en idioma espanyol i en la llengua o dialecte de què es tracte, a doble columna, a fi que simultàniament puguen ser llegides i apreciades totes dues redaccions, procurant que gràficament es corresponguen en tot tot el que siga possible, i per aquest motiu s'hauran de ratllar les línies que per aquest fet puguen quedar en blanc a la terminació de la columna que resulte ser menor...

Malgrat aquesta normativa, des de la llei de 1983 (i fins i tot abans, en aplicació de la Instrucció del Departament de Justícia de l'any 1980, ja al·ludida) s'han fet documents notarials íntegrament redactats en català, plenament vàlids i eficaços, sobretot després de les diverses Sentències del Tribunal Constitucional sobre aquesta llei lingüística.

En aplicació del Reglament Notarial, va haver-hi el període curiós de les escriptures a doble columna, en castellà i en català. Aquesta solució, de facto, els mateixos Notaris no la van utilitzar quasi mai. O bé feien el document notarial íntegrament en català o en castellà, o com a màxim, primer en una llengua i a continuació la traducció en l'altra, però la doble columna quasi no va ser utilitzada.

En la reforma del Reglament Notarial de gener de l'any 2007 es dona una nova redacció als citats articles per a adaptar-se a les lleis.

Art. 148. Els instruments públics hauran de ser redactats usant un estil clar, pur, precís, sense frases ni cap expressió fosca o ambigua, i observant, d'acord amb la llei, com a regles imprescindibles, la veritat en el concepte, la propietat en el llenguatge i la severitat en la forma.

Art. 149. Els instruments públics es redactaran en l'idioma oficial del lloc de l'atorgament convingut pels atorgants. En cas de discrepància entre els atorgants respecte de la utilització d'una sola de les llengües oficials l'instrument públic haurà de ser redactat en les llengües oficials existents. Les còpies s'expediran en l'idioma del lloc demanat pel sol·licitant..

El següent pas, és l'aprovació pel Parlament de Catalunya de la Llei 1/1998 de 7 de gener, de política lingüística, que substituïa la llei de l'any 1983. Curiosament, aquesta llei no va ser recorreguda davant el Tribunal Constitucional.

En la referida Llei 1/1998 de 7 de gener, la qüestió notarial es regula en l'article 14 que estableix:

Els documents públics

1. Són vàlids els documents públics atorgats en qualsevol de les dues llengües oficials.

2. Els documents públics s'han de redactar en la llengua oficial que trie l'atorgant, o, si hi ha més d'un, en la llengua que acorden. Si no hi ha acord quant a la llengua, l'escriptura o el document s'han de redactar en les dues llengües oficials.

3. Abans de redactar el document, cal preguntar explícitament als atorgants que llengua trien; en cap cas l'elecció d'una o de l'altra no ha de comportar retard en la redacció i l'autorització del document. Si no es tria expressament la llengua, el document ha de redactar-se en català.

4. Els fedataris públics han d'entregar en castellà o en català, segons que ho sol·licite la persona interessada, les còpies i els testimoniatges, i han de traduir, quan siga necessari, els respectius documents i matrius, sota la seua responsabilitat. En la nota de matriu i al peu de la còpia ha de constar el fet de la traducció, però no cal protocolitzar-la.

5. Els despatxos dels fedataris públics han d'estar en condicions d'atendre els ciutadans i ciutadanes en qualsevol de les dues llengües oficials i han de comptar amb personal que tinga un coneixement adequat i suficient per a exercir les funcions pròpies del seu lloc de treball...

Aquesta Llei va ser desenvolupada pel Decret 204/1998, de 30 de juliol, sobre l'ús de la llengua catalana en els documents notarials.

Sobre el contingut d'aquest Decret cal dir:

• Que recull literalment les variacions imposades per la nova llei lingüística. Tal vegada el canvi més rellevant és que la Llei disposa que si no es pregunta als intervinents sobre la llengua de redacció, aquesta haurà de ser la llengua catalana.

• Que precisa i ordena que tots els instruments públics atorgats per la Generalitat i per les corporacions locals de Catalunya, així com pels organismes que depenguen d'ells, siguen redactats en llengua catalana.

• Que estableix que si el Notari ha de fer alguna traducció, no supose aquest fet un cost afegit per a l'interessat.

• Estableix l'obligació que cada Notari remeta, al Departament de Justícia, una comunicació estadística anual dels documents redactats en català.

• Estableix l'obligació per a les entitats financeres de facilitar als Notaris les minutes de les seues operacions redactades, un exemplar en català i un altre en castellà.

• Estableix la possibilitat de redactar documents notarials, plenament vàlids, en aranés, si tots els intervinents manifesten conéixer la llengua aranesa, aplicant-li tota la normativa, quant a traduccions, donada tant al català com al castellà.

En la pràctica notarial, encara que ni la Llei ni el Reglament parlen de sancions per incompliment, molts dictàmens avalen l'aplicació de la normativa de defensa del consumidor, la qual si preveu sancions.

Finalment cal referir-se al nou Estatut d'Autonomia de Catalunya, Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol de l'any 2006, que va entrar en vigor el 9 d'agost del mateix any. Transcrivim, a continuació, els articles estatutaris que ens afecten més directament.

..Article 33. Drets lingüístics davant les Administracions públiques i les institucions estatals.

1. Els ciutadans tenen el dret d'opció lingüística. En les relacions amb les institucions, les organitzacions i les administracions públiques a Catalunya, totes les persones tenen dret a utilitzar la llengua oficial que trien. Aquest dret obliga les institucions, organitzacions i administracions públiques, inclosa l'Administració electoral a Catalunya, i, en general, les entitats privades que d'ella depenen quan exerceixen funcions públiques.

2. Totes les persones, en les relacions amb l'Administració de Justícia, el Ministeri Fiscal, el notariat i els registres públics, tenen dret a utilitzar la llengua oficial que trien en totes les actuacions judicials, notarials i registrals, i a rebre tota la documentació oficial emesa a Catalunya en la llengua sol·licitada, sense que puguen patir indefensió ni dilacions indegudes a causa de la llengua utilitzada, ni se'ls pot exigir cap mena de traducció.

3. Per a garantir el dret d'opció lingüística, els jutges i els magistrats, els fiscals, els notaris, els registradors de la propietat i mercantils, els encarregats del Registre Civil i el personal al servei de l'Administració de justícia, per a prestar els seus serveis a Catalunya, han d'acreditar, en la forma que establisquen les lleis, que tenen un nivell de coneixement adequat i suficient de les llengües oficials apte per a complir les funcions pròpies del seu càrrec o del seu lloc de treball.

4. Per a garantir el dret d'opció lingüística, l'Administració de l'Estat situada a Catalunya ha d'acreditar que el personal al seu servei té un nivell de coneixement adequat i suficient de les dues llengües oficials, que li fa apte per a complir les funcions pròpies del seu lloc de treball.

5. Els ciutadans de Catalunya tenen el dret de relacionar-se per escrit en català amb els òrgans constitucionals i amb els òrgans jurisdiccionals d'àmbit estatal, d'acord amb el procediment establit per la legislació corresponent. Aquestes institucions han d'atendre i han de tramitar els escrits presentats en català, els quals tenen, en tot cas, plena eficàcia jurídica...

En el que concerneix el Notariat, aquesta nova regulació, amb el desenvolupament normatiu actual, com a novetat només implica que si un Notari vol concursar per a ser designat titular d'una plaça de Notari a Catalunya, o vol canviar d'una plaça catalana a una altra, en presentar la instància corresponent, ha d'acreditar un coneixement de la llengua catalana, com a mínim, del nivell B (elemental), aportant testimoniatge del corresponent títol que l'acredite. O com alternativa, presentar una declaració jurada on es comprometa a tindre i, si s'escau, contractar oficials de notaria amb un coneixement de la llengua catalana de nivell C (mitjà) com a mínim.

La finalitat d'aquesta mesura és que en totes les notaries radicades a Catalunya qualsevol ciutadà puga triar la llengua, catalana o castellana, en què vol ser atés. L'incompliment d'aquest compromís pel Notari pot portar a sancions imposades per la Generalitat. Es discuteix si directament o, sobre la base del fet de la dependència orgànica exclusiva de l'administració central, s'ha de fer mitjançant denúncia, interposada en el Col·legi de Notaris de Catalunya, del Notari què incomplisca els preceptes lingüístics al·ludits, perquè siga el Col·legi qui òbriga el corresponent expedient administratiu el qual pot acabar amb la imposició de la corresponent sanció al Notari infractor.

Recentment s'ha signat un conveni entre la Vicepresidència i la Conselleria de Justícia del govern català, d'una banda, i el Col·legi de Notaris per l'altre, segons el qual, a càrrec de la Generalitat, s'impartiran uns cursos presencials i on line a Notaris, per a poder examinar-se, en l'edifici del Col·legi i aconseguir els corresponents títols acreditatius de coneixement de la llengua catalana. Cal tindre present que totes les persones que hagen cursat la primària (abans EGB), el BUP (hui ESO) i el nou Batxillerat, ja tenen, si cada any han aprovat l'assignatura obligatòria de llengua catalana, amb EGB el nivell B, i amb BUP el nivell C.

L'Ordre de la Generalitat de Catalunya VCP/491/2009

Ara bé, a un altre nivell, és important l'Orde de la Generalitat de Catalunya VCP/491/2009 de 12 de novembre (què substitueix i deroga l'anterior Ordre 228/2004 de 21 de juny), mitjançant la qual es refonen i actualitzen els títols, diplomes i certificats equivalents als certificats de coneixement del català expedits per la Secretaria de Política Lingüística.

Ho és especialment per als companys Notaris procedents d'altres llocs de l'estat on es parle català, per tant, fonamentalment, als procedents de les Illes Balears, Comunitat Valenciana i franja catalanoparlant d'Aragó, ja que en aquesta Ordre s'estableixen els títols i diplomes donats per les institucions i universitats dels seus llocs de procedència equivalents als concedits per les autoritats catalanes, de manera que si es té un d'equivalent, al nivell elemental o B de català, segons les equivalències establides en la referida Ordre, no cal que s'obtinga el dau per la Generalitat catalana o institució catalana facultada específicament.

Per als Notaris d'origen català és útil si tenen un títol o diploma acreditatiu del coneixement del català no donat per la Secretaria de Política Lingüística, però si per una universitat catalana, pel Consorci per a la Normalització Lingüística, etcètera, és a dir, equivalent segons aquesta Ordre. Llavors tampoc s'ha d'obtindre el de la referida Secretaria de Política Lingüística.

De la mateixa manera, els Notaris més joves, que hagen cursat tots els seus estudis elementals i mitjans a Catalunya, amb l'assignatura de llengua catalana cada curs, aprovant-la sempre, si han acabat la primària o EGB en un any determinat en aquesta Ordre i, des d'aqueix moment d'ara en avant, tenen automàticament el nivell B o elemental, i si des d'aquesta mateixa data, o d'ara en avant, han acabat el BUP, ESO o Batxillerat, tenen el nivell mitjà o C, sense haver d'acudir a la Secretaria de Política Lingüística tantes vegades al·ludida.

La dificultat de ser pioner

El notari Lluís Olagüe Ruiz, amb despatx a Elx, va ser multat per desobediència en exigir que una inspecció a la seua notaria es tramitara en valencià. El fet va ocorrer arran de l’obertura d’un expedient que el Col·legi Notarial de València ha realitzat a Lluís Olagüe per la queixa d’uns particulars que no foren informats d’un cas que aquest notari gestionava.

Els responsables de cursar l’expedient consideraren que la petició de tramitar l’expedient en valencià no podia paralitzar-ne el procés ja que no produïa cap indefensió lingüística en Lluís Olagüe. Per la seua part, el notari, conegut a Elx i en el món de la notaria per la defensa i l’ús del valencià en el sector dels fedetaris públics, no es va oposar a la inspecció sempre que els documents que se’n derivaren es feren en valencià perquè no hi haguera una clara vulneració dels seus drets lingüístics.

A finals del 2014 la Junta Directiva del Col·legi Notarial de València va decidir per unanimitat imposar-li una multa de 21.000 euros per considerar faltes greus la seua actitud i, a més, li prohibeix formar part d’aquesta Junta Directiva a partir d’eixe moment mentre no satisfera la sanció. Posteriorment, Lluís Olagüe interposà dos recursos: el primer, d’alçada, contra el Col·legi davant la Direcció General de Registres i Notariat, que el desestimà perquè el notari coneixia el castellà i, per tant, no hi havia indefensió processal; el segon, un contenciós-administratiu, al jutjat del contenciós-administratiu núm. 1 d’Elx, que tornà a donar la raó al Col·legi Notarial de València, malgrat que reconeixia que el notari tenia raó en la petició lingüística que realitzà en aquell moment però no hi hagué indefensió lingüística.

Olagüe és un dels poquets notaris que ha garantit que molts valencians comptaren amb documents públics en valencià: una escriptura de compravenda, uns poders, un testament, etc. El Col·legi Notarial de València ha d’assegurar la no-discriminació dels valencianoparlants i donar suport als seus col·legiats en l’ús de la llengua pròpia. De fet, ha d’assumir el valencià com a llengua de treball en les seues activitats quotidianes perquè els valencians s’hi puguen adreçar oralment i per escrit en valencià. L’ús de la llengua pròpia no ha de ser un entrebanc en l’activitat dels notaris.

Una funció molt important

Cal recordar que el notariat té una funció molt important: garantir la seguretat jurídica dels valencians i vigilar perquè es complisca la legalitat en els negocis jurídics que es desenvolupen tant en la vida civil com en la mercantil. Aquesta funció no serà possible entre altres motius si no es garanteixen els drets lingüístics del valencians a tenir documents públics en valencià quan ho sol·liciten. Sols així i mitjançant la doble solució al problema que es proposa des d’El Tempir es podria comptar amb una estructura notarial a casa nostra més arrelada al país i amb major calidesa en l’atenció al públic.

La realitat és discriminatòria

La signatura d'una hipoteca requereix d'una burocràcia que a molta gent se li fa densa i no pensa més que a liquidar tota la paperassa, però hi ha qui vol que un document d'aquest calibre estiga en la seua llengua, com pot ser el valencià, al que té dret. No sempre és fàcil aconseguir-ho.

Aquest ha sigut el cas d'Amparo Gasent i José Ángel García, que volien que la seua hipoteca renegociada estiguera en valencià, però han trobat diversos obstacles i no ha eixit tan bé com els haguera agradat. Per això han acabat formulant una reclamació davant l'Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat Valenciana.

Segons relaten en la reclamació, quan es van posar en contacte amb la notaria de José María Cid Fernández, a Alboraia, on se signava la hipoteca, van demanar que la hipoteca es redactara en valencià, a això asseguren que la notaria va mostrar reticència posant en dubte la validesa del document en aquesta llengua. Per això va demanar un document de l'entitat bancària -Liber Bank- en el qual s'especificara que acceptaven aquesta escriptura en valencià. Davant aquesta situació la parella es va posar en contacte amb el Col·legi Notarial de València que va recalcar que la petició no era gens habitual, però va confirmar el dret. Finalment, la notaria va accedir a preparar el document en valencià, que és una de les dues llengües oficials de la Comunitat Valenciana.

Arribat el dia de la signatura de la hipoteca, dimecres 3 de juny, l'entitat bancària els va comunicar que no era possible fer l'escriptura en valencià ja que el departament jurídic, encarregat de redactar les minutes, es troba a Toledo, seu central de l'entitat, i no disposaven de recursos per a encarar la documentació. Aquesta negativa va fer que els clients rebutjaren signar en castellà, advertint que farien ús de tots els seus recursos per a exercir el seu dret. Així, després de consultar amb el Síndic de Greuges i amb l'Oficina de Drets Lingüístics, l'entitat bancària va cedir i va acceptar signar en valencià.

Ja en la notaria d'Alboraia, on es formalitzava l'escriptura, el notari va afirmar que no anava a llegir en veu alta el document per estar en valencià, per la qual cosa finalment la lectura la va fer en castellà. La parella lamenta la situació, tant perquè no es va llegir literalment el document a signar com el comentari jocós sobre la traducció que afirmen que va fer el propi notari.

Després de la primera negativa a fer declaracions el notari José María Cid Fernández s'ha defensat afirmant que en cap moment es varesistir al fet que l'escriptura estiguera en valencià ni va posar en dubte la validesa de l'escriptura redactada en valencià, encara que sí que va demanar que el client li assegurara que el banc la signaria en valencià, sobre el que tenia dubtes per tindre la seua seu a Toledo.

Afig que el diumenge 31 de maig va enviar per correu electrònic una doble versió del document en valencià i en castellà perquè el client poguera acarar-lo. Per a l'endemà, el dia de la signatura, destaca que els clients es van presentar amb els seus dos fills menors d'edat, per la qual cosa com ja l'havien llegit a la seua casa, vaig aplicar l'article 193.2 del reglament notarial, segons el qual 's'entendrà que aquesta és íntegra quan el notari haguera comunicat el contingut de l'instrument amb l'extensió necessària per al total coneixement del seu abast i efectes, ateses les circumstàncies dels compareixents. Amb això conclou que s'ha complit escrupolosament amb la Llei 4/1983, de 23 de novembre encara que destacant que "que en el seu article 13 parla de 'La redacció dels documents públics', però res diu de la lectura d'aquests; a més justificava el seu procedir assenyalant que no era valencianoparlant, per ser de Madrid".